El geni modernista està a dos miracles de convertir-se en el primer arquitecte canonitzat de la història | Mentre l’església pressiona per obtenir el reconeixement pel centenari de la seva mort, el procés genera recels entre molts dels grans experts gaudinians

Antoni Gaudí retratat pel fotògraf Pau Audouard l’any 1878 / Pau Audouard

La plaça de Sant Pere del Vaticà esclatava de joia el Diumenge de Pasqua. Els fidels aplegats el passat 20 d’abril en aquest epicentre del cristianisme -amb el permís de Jerusalem- assitien amb goig a un petit miracle de la mà del papa Francesc. En una resurrecció en tota regla, el pontífex reapareixia en públic per a la tradicional benedicció urbi et orbi des del balcó de la Basílica de Sant Pere, posant el colofó perfecte a la Setmana Santa. Ho feia en cadira de rodes, encara convalescent de l’afectació respiratòria que durant prop d’un mes l’havia apartat de la primera línia debilitant fatalment el seu estat de salut. El sant pare, però, feia dies que havia recuperat l’activitat als despatxos. Sis dies abans del sonat retorn, signava diversos decrets que tenia acumulats sobre la taula. Entre aquests, hi havia un amb especial ressonància barcelonina: la declaració d’Antoni Gaudí com a venerable servent de Déu.

Aquest tràmit -pel que es reconeixen les “virtuts heroiques” de l’arquitecte barceloní- era un primer pas necessari per avançar en el curs de la seva beatificació, una iniciativa no exempta de polèmica que es remunta als noranta. La declaració com a venerable permet accedir al següent esglaó, que consisteix en la certificació d’un miracle en el qual hagi intervingut el personatge en qüestió, sigui en vida o post mortem. Per arribar a la categoria de sant -un procés conegut com a canonització- cal la confirmació d’un segon miracle. Ara bé, que entenem per miracle? “Un fet extraordinari que supera les coordenades i possibilitats humanes. Normalment, està vinculat a la guarició, a una malaltia que de manera immediata i directe deixa de colpejar una persona”. Així ho explica en una conversa amb el TOT Barcelona el mossèn Armand Puig, teòleg i autor del llibre biogràfic Antoni Gaudí, vida i obra (Pòrtic Edicions / Grup 62).

Puig és actualment el president de l’Agència de Verificació i Promoció de la Qualitat de l’ensenyament en les Universitats i Facultats eclesiàstiques de la Santa Seu (AVEPRO) i també és una de les persones que ha treballat en la positio, l’argumentari presentat al Dicasteri de les Causes dels Sants per defensar la beatificació de l’arquitecte. “Gaudí excel·lia en la seva disciplina, era incomparable. L’obra brilla molt, però l’home que hi ha darrere sempre ha quedat una mica a l’ombra. A mesura que hem anat indagant en la seva persona, la vida, els anhels i conviccions, ha sortit a la llum la seva espiritualitat“, assenyala. El teòleg situa un punt d’inflexió en la vida del geni modernista l’any 1894, quan comença un dejuni salvatge poc després de la mort d’un dels seus grans amics, el bisbe Joan Baptista Grau. “La tristesa el porta a posar en dubte tot, inclús com ha de quedar la Sagrada Família. Entra en una fase de preguntes i de dificultat tant anímica com espiritual”, relata. La intervenció providencial d’un altre religiós de renom com Josep Torres i Bages el faria reconduir la seva trajectòria. “Li va fer entendre que la seva missió era acabar el temple. A partir d’aquí reacciona, abandona aquesta actitud autodestructiva i se centra en el treball -encetant una de les seves etapes més prolífiques- amb tal ímpetu que cau malalt i està a punt de morir el 1911″, assegura.

Tres dècades d’una cursa ciutadana

Per molt sorprenent que pugui semblar, la iniciativa de beatificar Gaudí no neix de l’església. L’Arquebisbat de Barcelona no va agafar oficialment les regnes del postulat fins a mitjans del 2023, quan es va constituir l’Associació Canònica Antoni Gaudí. Fins aleshores i durant tres dècades, havia estat la societat civil l’encarregada d’impulsar aquesta petició amb més o menys èxit. “Quan els hi vam presentar la proposta per primer cop no ho veien com a tal. Es va arribar a dir que era una bogeria”, recorda en José Manuel Almuzara, president durant molts anys de l’entitat que des del 1992 treballava per aconseguir aquest reconeixement. El primer contacte d’aquest arquitecte amb el geni modernista va ser als setanta, quan cursava el cinquè any de la carrera. Un treball sobre masies del Maresme el va acostar a la figura de Lluís Bonet i Garí, un dels arquitectes que a partir dels seixanta va continuar les obres de la Sagrada Família. Així va poder visitar el temple en construcció fins a convertir-se en un verdader expert en el simbolisme gaudinià, treballant braç a braç amb l’artista japonès Etsuro Sotoo, escultor en cap del recinte.

Aquest aprofundiment en l’obra magna del geni modernista el va acostar al personatge i de retruc a la seva faceta més espiritual. “Hi ha molts exemples de la seva vida virtuosa des del punt de vista catòlic i dels seus valors. Teníem indicis que Gaudí podia ser sant, així que ens vam reunir un grup d’adeptes i vam decidir donar d’alta l’associació pro beatificació”, afirma. D’això ja fa més de 30 anys. En aquest temps, l’entitat ha treballat per difondre la figura de l’arquitecte des d’aquest punt de vista, fent conferències arreu del món i donant les primeres passes administratives per avançar en aquest reconeixement. L’entrada definitiva de l’Arquebisbat en el procés va obligar en certa manera l’agrupació civil a donar el relleu d’aquesta cursa, però ha permès agilitzar tots els tràmits fins a arribar a aquesta declaració de venerable. “Ha estat un impuls important. Ells tenen els mitjans i això s’ha notat, des d’aleshores ha anat tot molt més ràpid”, reconeix Almuzara, que considera que el més important és poder arribar a l’objectiu final de la canonització i no tant qui surt a la foto.

Màrqueting per accedir als altars

No tothom pensa igual que Puig i Almuzara. La beatificació de Gaudí genera també recels entre moltes de les persones que han estudiat en profunditat la trajectòria i obra de l’arquitecte. “A mi tot això em deixa fred. Crec que és un camí col·lateral, al marge del Gaudí artista. Tenen dret de promoure-ho, però, des del punt de vista de la història de l’art i l’arquitectura, que el posin als altars no canviarà res. En una altra època sí que tenia pes canonitzar algú, però ara…”, remarca l’historiador de l’art i escriptor Francesc Fontbona, autor del llibre Gaudí al detall (Pòrtic Edicions / Grup 62). L’expert considera que la figura del geni arquitectònic ja és prou rellevant internacionalment i que no necessita un reconeixement d’aquestes característiques, que a parer seu no aporta cap matís al personatge. Sobre l’acceleració del procés de beatificació que s’ha viscut des de la intermediació de l’Arquebisbat, l’historiador té clar que, si no s’havia fet fins ara, era perquè no hi havia un interès concret i ara sí. “El cas de Ramon Llull està en procés des de l’edat mitjana… Tot depèn dels interessos que hi ha darrere. Si convé li trobaran miracles, però, serà aleshores una canonització a la carta? És sospitós”, reflexiona Fontbona.

Més contundent es pronuncia una altra experta en la figura de l’arquitecte com la historiadora de l’art Beli Artigas, autora del blog Criticart. “No estem parlant d’un sant del segle XXI, sinó d’una persona que exercia la seva professió amb devoció. Quins miracles va fer? Hi ha tants arquitectes que s’han dedicat a fer esglésies… Ho trobo molt forçat. Al final, tot eren encàrrecs. Potser si no li haguessin demanat, n’hauria fet més d’edificis”, rebla. Artigas fa temps que es dedica a desmuntar moltes de les notícies falses o afirmacions sense fonaments que periòdicament surten entorn del personatge. En recorda especialment dues que es van presentar l’octubre del 2016 durant la segona edició del Congrés Mundial sobre Gaudí: una fotografia inèdita de Leopoldo Rovira del 1878 trobada als Encants que mostraria el geni modernista als 26 anys, amb una aparença diferent de la que llueix a la instantània conegudíssima de Pau Audouard del mateix any, i el redescobriment de l’autoria de la capella del Santíssim Sagrament de Sant Joan de Gràcia, que no seria de Francesc Berenguer, sinó de Gaudí.

En ambdós casos, les troballes van ocupar portades de diaris, tot i que els dubtes sobre la seva autenticitat són immensos. De fet, en el cas de la capella, hi ha molta documentació que acredita que efectivament és obra de Berenguer, un extrem que el mateix sacerdot del temple confirma. El mateix 2016, només uns mesos abans del congrés, ja havia sortit a la llum una suposada imatge de Gaudí als 64 anys entrant a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB). Finalment, es va demostrar que el protagonista de la imatge era en realitat el catedràtic de Física Industrial Josep Mestres Gómez. “He hagut de sentir tals animalades… Gaudí és un negoci i tota la resta és una campanya de màrqueting”, critica Artigas. La historiadora de l’art considera que la beatificació és només el darrer capítol d’aquesta operació publicitària que sembla envoltar el personatge i alerta que amb aquest procés s’està perdent de vista la seva capacitat artística. Alhora, s’obvien troballes de rellevància documentades amb rigor com la intervenció de l’arquitecte en el disseny de l’altar major de Santa Maria de Ripoll.

La via Fra Angelico

Gaudí està a dos miracles de convertir-se en el primer arquitecte canonitzat. Una comissió del Vaticà ja està analitzant aquest possible primer fet extraordinari que li permetria accedir a l’esglaó de beat. Ara bé, la certificació d’aquest miracle no és un requisit indispensable per tirar endavant amb el procés. Hi ha una segona via que permet saltar-se aquest pas, però que depèn exclusivament del pontífex. “Si el papa ho considera oportú, es pot dispensar dels requisits disciplinaris necessaris per canonitzar algú”, confirma Puig. Aquest és un fet poc habitual, però sí que hi ha un cas que marca jurisprudència. Parlem de Fra Angelico, el pintor del renaixement italià que va ser beatificat el 1982 pel papa Joan Pau II per la seva vida de santedat i la seva dedicació a l’art com un servei a Déu. “Atesa la seva fe i les seves obres, no es va fer un procés amb un miracle definit”, precisa el teòleg.

Aquesta via alternativa permetria agilitzar encara més tot el procés fins al punt que la beatificació podria arribar a la celebració del centenari de la mort de l’arquitecte, que tindrà lloc l’estiu del 2026. “Seria el colofó perfecte”, diu Almuzara, que recorda que aquell mateix any se celebrarà a la capital catalana el Congrés Mundial d’Arquitectura i també està previst que es culmini la torre de Jesús, la més alta de tota la Sagrada Família. “Seria interessant sí, però no podem saber què farà el nou papa. Que Francesc ho veiés amb bons ulls no vol dir que ara també passi”, subratlla Puig. En tot cas, aquest darrer any fins al centenari, sembla plantejar-se com una cursa contra rellotge. “Aquest reconeixement molt possiblement el faria feliç a ell. Només espero no veure Gaudí en una d’aquestes imatges de sants que fan a Olot”, ironitza Fontbona.